CAPÍTOL 1

Un fum blanquinós 


Feia molts anys que el Jaumet Elias, la Nena del colom blau, la Noia que sempre llegeix, el senyor Pere Crehueras, la senyora Frou-Frou i la Josefina Grau estaven completament immòbils dins dels seus quadres, per poder ser admirats quan vénen grups escolars i visitants interessats a contemplar l’exposició permanent del segon pis del Museu d’Art.

Però ara fa un mes, quan s’acabaven de sentir les campanades de les 8 del vespre i el vigilant ja havia fet el recorregut per apagar els llums de totes les sales i va plegar, es va produir un fenomen extraordinari: va saltar una guspira de l’endoll que hi ha sota mateix del retrat de la Nena del colom i de l’endoll en va començar a sortir un fum blanquinós, que es va anar escampant i pujant ràpidament fins als retrats d’aquella paret. I, com per art de màgia, els personatges retratats van retornar a la vida. 

–La mare del Tano! –va exclamar el Jaumet, content de notar que podia desplegar els braços que feia cent anys justos que tenia creuats. 

–Vatua l’os pedrer! –va exclamar també el senyor Creuheras tot mirant al seu voltant amb els ulls esbatanats per la sorpresa–. Això és insòlit! Què ho veieu que em puc bellugar? –i es va gratar la barba, trasbalsat. 

–Tots ens podem moure! –va cridar amb alegria la Tereseta, veient que per fi podia passar la pàgina del llibre que estava llegint des de l’any 1930. 

–Tots no, mireu... Només els que estem penjats en aquesta paret... –els va fer notar el Jaumet, llest i ràpid com era. 

Els sis retratats de la paret encantada van mirar els quadres penjats a la resta de la sala i van repassar-los tots amb atenció, per comprovar que, efectivament, els seus habitants continuaven estàtics i en total silenci. Aleshores es van mirar els uns als altres, encuriosits i alhora emocionats per les possibilitats que els oferia aquesta novetat inesperada.

El primer de saltar del quadre va ser en Jaumet, que feia anys que es delia per acariciar el colom blau de la Nena amb colom. Ella encara no s’havia mogut de la cadira, però ara anava acaronant l’ocell amb tendresa. En Jaumet s’hi va plantar al davant i li va demanar, simpàtic:

–Que me’l deixes aguantar una estona?

–Em sap greu, però no pot ser, Jaumet. Perquè el colom és molt delicat i només vol estar amb mi –va dir-li ella, amb un punt d’arrogància. 

El Jaumet va acceptar la negativa a contracor, pensant que ja trobaria la manera de convèncer-la. Mentrestant el senyor Crehueras ja havia baixat també del seu quadre i estirava les cames tot badant per la sala. Al cap de poc el va imitar la Tereseta, que va anar fins al quadre de la senyora Frou-Frou per ajudar-la a baixar, si ho volia. Però la senyora Frou-Frou va declinar l’oferiment perquè tenia artrosi i s’estimava més continuar allà dalt; mirant-s’ho tot amb interès, això sí, però ben asseguda.

–I ara què farem? –va preguntar el Jaumet, agafant-los a tots per sorpresa.

–Què farem? –va preguntar-li la Josefina, desconcertada–. El que hem fet sempre, vet aquí. Un cop haguem estirat les cames, tornarem als quadres, que és on hem de ser. 

–Però no us agradaria sortir al carrer? Veure com s’ha transformat la ciutat, si ha canviat gaire la meva escola...? –va temptar-los en Jaumet.

–Ai, no, quin mareig. Que he sentit que a fora tot és ple de cotxes i de gent amunt i avall i ves que no em donessin una empenta que em fes anar per terra i em trenqués el fèmur! –va contestar ràpida la senyora Frou-Frou, esglaiada només de pensar-hi.

–Doncs a mi m’agradaria –va insistir el Jaumet, amb ganes d’aventura. 

–No pot ser, Jaumet –va dir-li suaument el senyor Creuheras–. Hem de ser aquí per donar testimoni del Sabadell del temps antic, perquè el coneguin millor les noves generacions que van venint.

–Ja, però... Ni que fos per unes hores...

–De fet, tu pots fer el que vulguis, Jaumet –va dir la Josefina, amb raó–. Però jo penso com el senyor Crehueras. I, de fet, m’encanta estar-me aquí i veure les cares d’interès dels nens quan la guia els explica anècdotes i coses interessants de la nostra època. 

–A mi també –va dir la senyora Frou-Frou, ben convençuda–. Us heu fixat com la canalla obre uns ulls com taronges quan descobreix que Sabadell havia estat rodejat de muralles i els carrers no estaven ni asfaltats?

–I la cara de sorpresa que posen quan els expliquen que en aquell temps encara no hi havia electricitat –va afegir el senyor Crehueras– i per això quan s’amagava el sol quedava tot el poble a les fosques i només s’il·luminava amb la llum dels fanals?

–Oh, si, els fanals! Que primer van ser d’oli i després de gas... –va puntualitzar la senyora Frou-Frou. 

–Oh! Ara em feu pensar en el primer dia que en vaig veure encendre un –va exclamar de sobte el Jaumet, recordant-t’ho amb nostàlgia–. Em vaig pensar que era màgia! Perquè el fanaler, bo i lluint el seu uniforme, va acostar la canya i... bluf! El fanal es va omplir tot de llum.

–És que aleshores moltes coses que passaven semblaven màgia –li donà la raó la Josefina–. Perquè tot ens venia de nou: van aparèixer els primers telèfons, els primers projectors de cinema...

I entre tots van anar rememorant moments especials de les seves vides. Com quan Marçal Ballús es va comprar un cinematògraf i va fer la primera sessió de cinema a Sabadell, que va deixar tothom amb la boca oberta veient aquelles imatges que es movien soles a la paret. I quan es va inaugurar l’estació del ferrocarril i ja no calia anar a Barcelona a peu o en tartana. Quan es va veure el primer autobús fent el recorregut per la Rambla... tibat per cavalls!

També van recordar les llaminadures que hi havia aleshores, que eren uns anissos en paperinetes, que hi havia més paper que anissos! I els mètodes pedagògics que de vegades feien servir alguns mestres, sobretot si gastaven males puces, com un que va tenir el Jaumet, que només que enraonés amb el nen del costat li cridava: “Jaumet, arrodillado al medio!”, i el castigava a estar-se una bona estona agenollat davant de la pissarra. I, si el mestre estava malhumorat, li feia una estirada d’orelles, que li quedaven roges per tot el dia!

–Aquesta era la pedagogia antiga –va sospirar, dolgut, el senyor Crehueras–. Però val més recordar coses boniques, com les xemeneies que van anar inundant el paisatge sabadellenc. I els telers que anaven nit i dia, amb les llançadores amunt i avall: catric-catrac, catric-catrac...

–Catric-catrac, catric-catrac, catric-catrac... –va començar a repetir el Jaumet, fent voltes per la sala, esverat.

I cada vegada cridava més fort i més entusiasmat, fins al punt que va espantar el colom blau, de tal manera que l’ocell va fer un fort batec d’ales i va sortir volant de la falda de la Nena i va començar a fer voltes per la sala. Després d’uns segons de desconcert, tots li van anar al darrere per intentar atrapar-lo. Tots, menys la senyora Frou-Frou, que des del seu lloc els anava indicant cap on volava el colom: ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra... Cap amunt, cap avall...

Malgrat els crits i les corredisses no hi va haver manera d’atrapar-lo. I cinc minuts més tard van observar, astorats, com el colom s’escolava per l’escletxa oberta d’una finestra del sostre... i desapareixia de la seva vista.

El crit d’esglai que va fer la Nena va ressonar per tot el Museu durant una bona estona. El Jaumet la mirava amb gran sentiment de culpa i se li va trencar el cor quan va veure que la nena l’acusava, amb els ulls amarats de llàgrimes:

–Veus què has fet! Per culpa teva, Jaumet! –sanglotava, desolada.

El Jaumet va pensar molt ràpid i va decidir:

–Ara sí que no tinc altre remei: he de sortir al carrer. He de trobar el colom blau! Algú m’acompanya?

Anna Fité Salvans

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada